Capítol 8 ___ 'La primera imatge no ho diu tot'

 

He decidit fer una entrada per una qüestió que em va tocar que vam tractar a l'anterior classe:

'La primera imatge no ho diu tot'

_________________________________________________________

Com veig els altres... i per què?

    A una de les últimes classes vam posar a prova una cosa molt bàsica però molt potent: la nostra primera reacció davant una imatge. Aquí van jugar un paper molt important els esteoreotipis i prejudicis.
    Una paraula, un pensament, una emoció. Sense filtres.
    - les experiències viscudes
    - les pors apreses
    - les creences heretades
    - els discursos que hem escoltat

    I la veritat… em va remoure. Perquè em vaig adonar de com de fàcil és jutjar en dècimes de segon, i com aquesta reacció no neix del no-res, sinó de tot el que portem dins: el context cultural en què vivim.

---

Les meves reaccions

    ✅ Imatge 1 – Camp obert, persones assegudes:

Paraules que em van venir al cap: “Gitano”, “Alcohòlic”

        🎯 Reacció automàtica i carregada de judici, tot i que no sabia res de les persones que sortien.

    ✅ Imatge 2 – Dona gran, mirada serena:

    “Tendresa”, “Tristesa”

    🎯 Una reacció més emocional, més ambivalent. Potser perquè la figura de la gent gran ens connecta amb la fragilitat i la dolçor a parts iguals.

    ✅ Imatge 3 – Joves musculats al gimnàs:

    “Xuleria”, “Inseguretats”, “Tontos”

    🎯 Aquí em va sortir una crítica immediata, gairebé com a defensa. I em vaig preguntar: per què? Potser perquè projecto en ells tot el que em costa entendre o acceptar del seu estil de vida.

---

La intuïció: aliada o trampa?

    Sóc dels que pensa que la intuïció és valuosa. Ens guia. Ens protegeix. Ens ajuda a moure’ns pel món. Però també crec que no sempre és justa. Perquè la intuïció també pot estar condicionada per prejudicis.

    🔁 A vegades, confonem seguretat amb rutina mental.

    Per això, crec que cal saber fer un pas enrere, posar en dubte la primera reacció i preguntar-nos:

    - D’on surt això que estic pensant? És una percepció meva… o una herència social? Aquest pensament construeix ponts o alça murs?

    Ara que ho penso, sincerament, em sento absurd. Qui sóc jo per dir qui són o que han fet els altres. Potser ni puc parlar de mi mateix perquè no puc ser objectiu, per tant, una mirada dels altres superficial actúa sola, com a pensament natural. Cal allunyar-se d'això tot i que costi fer una mirada en tercera persona d'aquells tipus de pensaments que sorgeixen de construccions socials i etiquetatges. 

     

---

Com em veig, com veig els altres, com veig el món

    Aquesta activitat m’ha fet veure que la imatge que tinc dels altres diu molt de la imatge que tinc de mi mateix.

    - Si jutjo ràpid… potser també em jutjo ràpid a mi.
    - Si em costa empatitzar… potser també em costa mirar-me amb tendresa.
    - Si veig el món ple d’amenaces… potser és perquè porto la por dins.

    Per això, crec que cal cultivar una mirada més oberta, més humil, més conscient.

    Mirar dues vegades. Escoltar abans d’etiquetar. I entendre que tothom porta una història que desconec.

---

📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌 📌📌📌📌📌📌📌📌Existeixo... quan deixo d’interpretar el món només amb els meus ulls i començo a mirar amb el cor.

Usuari de Pinterest. (s.d.). Intuició [Imatge cercada segons el títol]. Pinterest. https://es.pinterest.com/pin/1125968645696614/