Capítol 14 ___ 'Els ''perdó'' que no s'han de tolerar'
A través d’una dinàmica on havíem de posicionar-nos davant de situacions controvertides que interpel·laven les nostres habilitats socials, vaig extreure reflexions valuoses. És per això que he decidit titular aquesta entrada d’aquesta manera:
'Els ''perdó'' que no s'han de tolerar'
_________________________________________________________
Quan el perdó no l'has de mencionar
Durant una activitat recent a l’aula, se’ns va proposar un repte: valorar si, en certes situacions quotidianes, les habilitats socials es posaven realment en pràctica. L’exercici no consistia només a identificar la conducta adequada, sinó a posar-nos en la pell de qui hi participa i qüestionar les convencions socials més automàtiques 🤔.
Ens vam trobar amb escenes aparentment simples però carregades de significat. Per exemple: una persona et dona un cop sortint del metro, i tu li dius “perdó”. Aquí apareixen diverses preguntes: qui hauria de demanar perdó? Estem normalitzant demanar disculpes quan som nosaltres les persones vulnerades? Aquesta escena em va fer reflexionar sobre com sovint adoptem rols passius sense qüestionar-ne el motiu ⚖️.
Automatismes socials i responsabilitat emocional
Un altre exemple proposat feia referència al fet de dir “gràcies” o “perdó” de manera reiterada i desproporcionada, fins i tot davant favors petits. Tot i que pot semblar un excés de cortesia, pot amagar una realitat més profunda: la tendència a autojustificar-nos constantment per ocupar espai, per molestar o per rebre atenció. Això em fa pensar en fins a quin punt la nostra autoestima condiciona les nostres habilitats socials 🧠💬.
La meva reflexió en aquest sentit és clara: no existeix una única resposta correcta, ja que les relacions socials no són fórmules tancades. Tot depèn del context, de la intenció, del vincle i de la història de cada persona. Ara bé, sí que veig una constant que em preocupa: en moltes situacions, qui ha patit una vulneració és qui actua com si hagués estat responsable 🔄.
En quantes situacions ho haurem permès i ens fa mal?
Aquest tipus d’actitud no només parla d’habilitats socials, sinó d’un vincle directe amb l’autoestima. Quan no reclamem el lloc que ens correspon, quan no exigim el mínim respecte, potser estem reproduint una idea interna que ens diu que no som suficients, que hem d’“aguantar”, “ser amables”, “no incomodar”. És un aprenentatge cultural que sovint posa el benestar dels altres per davant del nostre🧍♀️.
Però, com podem parlar d’habilitats socials si aquestes no parteixen del respecte a una mateixa? 😶🌫️ Cal tenir clar que hi ha situacions que no s’han de tolerar sota cap concepte. El nostre benestar ha de ser el centre, i això inclou posar límits clars i no assumir culpes que no ens corresponen.
La meva conclusió i autenticitat
Crec fermament que les habilitats socials han de ser una extensió de com som, com volem ser, i com volem que ens tractin. I això només pot ser possible si actuem des d’una consciència clara: no tolerar el que no hauria de ser tolerat💥. Això implica detectar quan les disculpes amaguen submissió, o quan el somriure és una màscara.
🙅♀️ No crec en la cultura del somriure edulcorat ni de la felicitat impostada.
Crec que fingir benestar pot esdevenir una forma de violència cap a nosaltres mateixes, perquè ens allunya del que sentim realment i debilita la nostra autoestima. Actuar des de la veritat, des de l’autenticitat i des del respecte profund cap a una mateixa és la forma més sana de viure les relacions socials.
Comentarios
Publicar un comentario