Capítol 11 ___ 'La vulnerabilitat com a pont'
Si escoltem ha de ser sense dominar, si acompanyem ha de ser sense colonitzar. Aquesta entrada va sobre el cas de la nena tutelada atrapada en una xarxa de prostitució:
'La vulnerabilitat com a pont'
_________________________________________________________
Aquesta pregunta obre una reflexió necessària sobre la vulnerabilitat i el seu lloc dins la relació educativa. Sovint, el nostre impuls professional ens porta a voler intervenir amb força, controlar el risc, corregir el dolor. Però crec que és precisament en aquests contextos on la nostra presència ha de ser més subtil, menys invasiva i més escoltadora.
Una vulnerabilitat que no necessita ser tutelada, sinó compresa
Considero que la nena víctima d’aquest cas no és només una menor d’edat sota tutela institucional. És també un subjecte actiu, amb una història complexa, amb mecanismes propis de supervivència, amb capacitats i, probablement, amb traumes profunds. Valoro el fet que la vulnerabilitat no es pugui abordar des de la sobreprotecció o el paternalisme, perquè aquest enfocament pot desactivar la seva veu i negar la seva experiència. 🔍
Infantilitzar no és protegir; és invisibilitzar. I controlar no és cuidar; és ocupar un espai que no ens pertoca. Acompanyar una nena en aquesta situació significa resistir la urgència d’explicar-li què ha de sentir, què ha de voler, o com ha de reconstruir-se. Crec que el veritable gest educatiu rau en sostenir el dolor sense imposar-hi sentit.
La presència silenciosa: un acte radical de respecte
Davant d’una experiència tan extrema com aquesta, la presència silenciosa esdevé una eina poderosa. És un tipus d’estar-hi que no exigeix, no interroga, no ordena, però que comunica disponibilitat, respecte i presència afectiva. És estar sense ocupar, mirar sense jutjar, esperar sense pressió.
Aquest gest implica reconèixer que no podem reparar el dolor de l’altre, però sí podem sostenir-lo. I això només és possible si ens desmuntem una mica com a professionals: si deixem de banda el rol salvador i ens mostrem disponibles, humils i oberts a aprendre de qui tenim al davant. Com diu l’autora bell hooks, la cura és un acte polític quan es fa des de l’escolta i el reconeixement mutu.
Complexitat institucional i responsabilitats difuses
Crec que aquest cas no pot deslligar-se del context estructural que l’envolta. Com pot ser que una menor tutelada hagi estat víctima d’un crim tan greu sense que ningú ho detecti o ho pugui evitar? Aquesta pregunta no pot recaure només sobre els educadors socials de base, sinó que ha de fer-se extensiva a tot el sistema de protecció, justícia, salut i educació. 🧠
El cas és un patiment col·lectiu i institucional. Quan el sistema falla, no només es vulnera una persona: es trenca la confiança en la capacitat de protegir, d’acompanyar i de garantir drets. I quina tristesa haver d'escriure això.
Fer pont amb la vulnerabilitat pròpia
Per poder abordar el dolor aliè des del respecte, hem d’haver pogut mirar també la nostra pròpia vulnerabilitat. És des d’aquest lloc, humà, que podem establir un vincle que no colonitzi ni imposi. Crec que només qui ha sabut estar amb el seu propi dolor pot acompanyar l’altre sense por ni superioritat. 🪞
Acompanyar sense domesticar
El gran repte, doncs, és transformar la nostra presència en un pont i no en una barrera. No es tracta de neutralitzar el risc amb normatives o d’imposar “recuperacions” ràpides, sinó d’obrir un espai on la persona pugui reconstruir el seu relat amb seguretat i reconeixement.
Cuidar no és domesticar, és confiar. És permetre que l’altre trobi el seu camí, encara que sigui incòmode per al sistema, encara que desafiï les nostres idees de recuperació o d’ordre.
Comentarios
Publicar un comentario